Mis blogs

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Cómic, Fotografía, Moda), Heródoto (Actualidad, Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).y Pensamiento, Religión y Teo

viernes, 28 de agosto de 2015

HA 4 UD 19. Arquitectura gòtica en l'art català.

HA 4 UD 19. ARQUITECTURA GÒTIC EN L'ART CATALÀ.
*Es un apéndice en catalán de HA 4 UD 19. LA ARQUITECTURA GÓTICA EN LOS REINOS HISPÁNICOS.

EL GÒTIC I EL SEGLE XIII.
El segle XIII és una època de transició, un segle complicat en l'històric i l'artìstic. Ja s'ha fet l'expansió de Catalunya cap el Sud i l'Oest: Tarragona i Lleida en el segle XII, amb una forta repoblació que emprava els recursos a llarg terme. Les catedrals i les fundacions del Cister són de la segona meitat del segle XII encara que s'acaban en el gòtic. Es l'època de l'expansió colonial en la Mediterrània, des de Balears, València i Sicília fins Atenes, en 1250-1350.
Si el del Romànic és un món rural, amb voluntat de assimilació de l'interior i no d'expansió, això canviarà ara, quan la desfeta de Muret (1214) tanca el camí català d’expansió pel Languedoc. La burgesia i l'artesanat es tiren llavors vers el comerç i el mar, desenvolupant les ciutats: Barcelona, València i Palma. Llavonces Barcelona ja no podrá ser mai similar a les grans ciutats-estat italianes, doncs té un país interior, amb greus tensions ciutat-camp. La prosperitat, però, acabarà amb la Pesta, la fam i els terratremols vers 1350 i després, fins que el cicle negatiu s’acabi vers 1460.

L’ARQUITECTURA DEL SEGLE XIII.
No hi ha una ruptura brusca de l'arquitectura del segle XII i de la primera meitat del segle XIII, convivint 3 propostes diverses:
1) Les grans catedrals romàniques. Ara s'acaban amb voltes de creueria gòtica, però mantenint les plantes romàniques.
2) La pervivència de la tradició romànica catalana  de les esglésies petites i modestes.
3) La proposta aliena del Cister.
Al tipus tradicional, el segon, pertanyen esglésies com Sant Joan el Vell de Perpinyà, la primera, Sant Martí de Lleida, el primer terç del segle XIII, Sant Pere de Cubells, Santa Maria d'Agramunt a Lleida.
Els trets comuns són la planta basilical, d'una o de tres naus, sense creuer, amb absis semicirculars que es manifesten cap al exterior, amb volta de canó apuntada i arcs torals apuntats que arranquen de permòdols o podis.
No és una novetat l'arc apuntat ni la coberta de volta apuntada. Ja hi eran al segle XII (Sta. Mª de Lladó), doncs són esglésies inserides en la tradició de aquest segle. Puig i Cadafalch dirà que les midges columnes adossades són un tret de l'arquitectura catalana. Pitarch dirà que només és una versió del pilar esglaonat d'origen llombard. Per tant aquets elements no significan haver-hi gòtic o progòtic. En Sant Pere de Cubells hi ha certa influència exterior (arcs motllurats que no descarreguen en pilars a terra sinò en permòdols o mensules, una tècnica propia del Cister). Sí és una innovació gòtica la volta de creueria, que vé de la volta d'aresta, posant-li nirviacions. La plementeria feia de suport al romànic i ara només omplirà els buits entre els nervis de la boveda.

ARQUITECTURA DEL CISTER
L’arquitectura del Císter és rural, i tendrà una influència indirecta sobre les ciutats doncs aporta elements a les altres ordes, dels dominics i franciscans. Entra a la segona meitat del segle XII, en l'ambit de la Catalunya Nova, amb la repoblació en la que intervenen força.
La seva época de desenvolupament és el segle XIII, amb origen en l'abadia de França, a Citeux, a finals del segle XI, una escisió de l'orde de Sant Benet, com reacció contra el luxe i el poder, cercant austeritat, pobresa, una renovació de l'esperit. Entre 1140-1150 l'abat Sant Bernat de Claravall espandeix l'Orde, en Ramon Berenguer IV els protegeix a Catalunya i en Alfons VII a Castella. Els tres primers, bén conservats i els més importants són: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, amb Benifassà a València i La Real a Mallorca (on també es fan Sant Francesc i Santa Clara d'Asis i Santo Domingo).
El sistema de fundació està recollit als capítols, amb 12 monjos i un abat que surten de la seu mare, fundant centres que també poden fer el mateix, com una ramificació en branques. Així Santes Creus vé el linia de Citeaux, Clairvaux i Gran Selva. Poblet vé de Fontfreda. Aquesta ramificació explica (amb la seva técnica agrícola) que sigui una orde expansiva, on la casa mare inspecciona cada any les fundacions i controla la moral i el compliment de les regles. Els monarques seràn intesessats amb una orde repobladora con aquesta.
Els tres principis de la fundació són: Positio, Dispositio i Compositio. La Positio és cercar un lloc alunyat de les ciutats i els pobles, aïllat, autosuficient, aprop de l'aigua. La Dispositio és la separació i distribució dels elements del monestir, les funcions. I la Compositio és l'estructural i “des-ornamental”. En els capítols es prohibeix la figuració: l'escultura i la pintura (menys les creus pintades i les de Jesus). Lletres i vidres sense colors. No es ténen metals preciosos. Ni torres pels campanars. Es un art funcional.
Però sí són edificis ambiciosos. El que no se té en escultura i pintura es compensa amb una arquitectura de qualitat, enorme, grandiosa, cara. Generalment el claustre, com centre per distribuir el reste del conjunt, ocupa el sud o l'est de l'església, per solellar e iluminar als llocs principals de la vida monàstica, menys a Poblet on està a l'esquerra. Hi ha dues categories de monjos: regulars (contemplatius) i conversos (legos que fan la feina), més els novicis. Cada grup tenia un refetor fins el segle XIII. El claustre té un brollador sempre, per fer de lavatori cobert de les ablucions. Es veu també la sala capitular (de les reunions), les sales i dormitoris dels monjos i novicis, sempre separats de manera que fins i tot entravan per camins distints a l'església.
La distribució interior model seria Poblet (al revès).
Les esglésies ténen un plànol (el típic és el de Santes Creus) de creu llatina amb tres naus, creuer marcat, capelles laterals, absis central recte (menys a Poblet o també a Moreruela a Zamora). Les portades són plenes de austeritat, amb portal de mig punt sense decoració. Les cobertes són d'ogiva o creuades, amb voltes de creueria rudimentàries sense motllures. Les voltes estan reforçades per arcs torals apuntats que no acaben al peu sinó en permòdols acanalats. A Poblet hi ha un deambulatori. El model de claustre és el de Santes Creus, amb excel·lent brollador. Les sales capitulars millors són les de Santes Creus i Poblet, del segle XIII, amb voltes de creueria. El cimbori ja no és una cúpula de trompes com en el Romànic.
La novetat més gran és el dormitori (Santes Creus i Poblet), de coberta de fusta amb arcs de diafragma acabats en permòdols. El de Poblet és el més alt. Pot cobrir espais molt amplis, de manera senzilla i ràpida, amb abertures d'il·luminació. No és una construcció típica del Cister francès, doncs Sant Bernat donava la norma de no construir en fusta. Per Cirici l'origen és al Languedoc. Aquest model perviurà a Catalunya fins el segle XV, per tots els tipus d'edificis. A Palma hi ha el convent franciscà de Santa Margarida i a Barcelona trobam el Saló del Cent.
En definitiva el Cister agafa elements de distints territoris i suposa més bé una renovació del Romànic que no un veritable Gòtic, que tendrà que esperar a les Ordes Mendicants de Franciscans i Dominics. Hi haura dos tipus de fàbriques:
1) Esglésies rectangulars, de una nau, coberta de fusta (plana o de dues vessants), amb arcs de diafragma. Ténen coberta de creueria només al absis i les capelles. Són construccions ràpides i econòmiques (ss. XIII-XV).
2) Esglésies rectangulars, de una o tres naus, coberta de creueria, menys freqüents que l'anterior.
No es comenten aquí les construccions de les Ordes Militars, dels Cartoixàns ni dels Premostratencs, amb les seves formes en cel·les, aïllats els monjos.
Les Ordes Mendicants de Franciscans i Dominics són les que aporten els elements importants a principis del segle XIII. Neixen en un contexte més avençat en lo social, s'integren en la vida quotidiana. No tenen béns, amb una austeritat més gran. Pertanyen per la seva ideologia a un món nou, gòtic o pregòtic. Lo definitori de l'estil no és una forma o una estructura sinó l'ideològic, l'espiritual. Es dóna el exemple de la novel·la El Nom de la Rosa, que anuncia l'oposició  entre el món romànic, del passat, místic i irracional, neoplatònic, i el món gòtic, del futur, racional i empirista, aristotèlic (Bacon, Ockham, Santo Tomàs i Averroes), dedicat a l'observació directa de la natura (en l'art un Giotto).
Hi ha dos tipus d’esglésies, petites i grans.
1) Les esglésies petites de repoblació, construïdes a Mallorca just després de la Conquesta, en el primer gòtic mallorquí.
2) Les esglésies més grans, d'una nau i coberta de creueria, són poc freqüents en el segle XIII. En la segona meitat del segle XIII els franciscans, dominics i la Corona fan algunes. A Catalunya el Gòtic típic comença en el convent de Santa Caterina a Barcelona, feta pels dominics entre 1240-1270, esbucada quan la desamortització. Tenim dibuixos de Lluis Rigaud. Té planta basilical, rectangular, unitaria, plenament gòtica. Era del tipus meridional, de set trams, volta de creueria i capelles laterals cegues entre els contraforts. Es una nau, però que semblan tres. Per en Lavedan aquestes capelles són exportades des de Catalunya al Midi francès.
La Paeria de Lleida és un casal amb pati interior per la distribució de les estances. El tret de la horitzontalitat és el més important, amb un joc de motllures i cornises. Posteriorment s'afegi el cos superior. Una obra de finals del segle XIII, plenament gòtica.
Cirici establia una divisió del Gòtic en tres etapes: 1) segle XIII: Gòtic monàstic. 2) segle XIV: Gòtic reial. 3) segle XV: Gòtic burgès. Però és una divisió criticable, perque el segle XIV és quan les ciutats estan en lo millor, perque abans la repoblació urbana era molt lenta. La divisió més clara és la tradicional entre Gòtic Meridional i Septentrional (nord d'Europa).

Les característiques definitòries del Meridional són:
1) El predomini de la nau única (el saló en lo civil), amb coberta de voltes de creueria (segle XIV), amb excepcions d'arcs de diafragma i cobertes de fusta.
2) El pes recau sobre el murs macissos, amb amples contraforts, sense botarells (a excepció de la Seu de Ciutat).
3) L'espai és unificat, tant a les esglésies d'una nau (Santa Maria del Pi), o de tres naus (Santa Maria del Mar), les dues a Barcelona, feta aquesta rabent en un sol estil, amb una altura de la nau central un poc més elevada que les laterals.
4) Les proporcions del Meridional són d'una verticalitat menys acusada que l'horitzontalitat, encara que ho són de altes i les seus de Ciutat i Girona seràn de les més grans de tot arreu a Europa.
5) L'espai exterior és net, sense ornamentació, excepte a les portades.
6) Els botarells quasi no existeixen, havent poca relevància exterior del elements estructurals. A Palma l'estructura de la Seu té altura, amplària i austeritat.
7) Les plantes, als ss. XIV-XV, poden ser: A) cuadrangulars: llotjes, palaus, convents. B) rectangulars: esglésies, llotja de Palma.
8) El creuer: El Gòtic Meridional no té de creuer (en canvi sí que el té el Septentrional), amb excepcions com San Joan el Nou de Perpinyà, transformada per Sagrera en una església de una sola nau.
9) L'absis de la majoria és poligonal, amb espai poc diferenciat.
10) Sense trifori (les naus laterals són molt altes).
11) Els finestrals són més petits i menys nombrosos que en el Gòtic septentrional, per el diferent medi geogràfic (hi ha més llum al Mediterrani) i perque el espai únic es lluminós. Però hi ha rosasses (rosetones) ben grans aiximateix.
Els absis, des d'inicis del segle XIV són poligonals, de tres, cinc (normalment) i set costats, mentre que els absis rectangulars o quadrats del segle XIII es transformen sovint en cosos poligonals mitjançant trompes, como es veu en Santa Ana (a l'Almudaina de Palma) i en Santa Margarida de Palma, de tres costats amb trompes tapades amb arcs. També a la Seu faran reformes molt després.
La volta de creueria en l'absis és una volta molt apaïsada, arrancant des de més adalt que la del Septentrional. Es radial, més estilitzada que en els trams enmig de la nau. Pitarch i Cirici mostran que la nau amb coberta de creueria segueix el ritme llarg i espaiat (de pocs nirvis), mentre que els ritmes dels absis són curts i atapaïts (túpidos), de manera que cada nu del polígon té un nirvi. L'absis, així, s'integra a la línia del temple i la tensió espaial es concentra a l'espai de l'absis, concebut com continuació de la planta (la mateixa projecció de la nau central, inclòs en les reformades de tres a una, com Sant Joan de Perpinyà).
 En els temples de tres naus hi ha un únic absis, perque les naus laterals envolten l'absis (Santa Maria del Mar), formant un deambulatori o girola (a excepció de la Seu de Palma, en la que acaben en dues capelles). Aquesta girola té una coberta de nirvis molt atapaïts, amb trams en forma de trapezi.
El cimbori quasi no existeix en el Gòtic Meridional, quan era ben comú en el Romànic, el Cister i les seus enmig dels dos periodes (Tarragona, Lleida). I és que falta el transsepte i perque la funció de donar llum del cimbori no fa falta en el Mediterrani (l'excepció es la Seu de València, molt condicionada pels models de Tarragona i Lleida). Això acentua el sentit longitudinal del temple, no trencat pel transsepte.
Les torres tenen un aspecte sobri, de massa tectònica, en el Meridional, mentre que al Septentrional prima la verticalitat. Les torres no sempre estan als costats de la façana sinó que poden estar al costat de la nau. Pot haver una o dues torres. Són de planta quadrada u octogonal, poc estilitzades, i no acaben en els pinacles o agulles del Septentrional (les afegiran reformes posteriors). Així les torres de la façana de Santa Maria del Mar tenen torres octogonals que acaben en un tall i les de Santa Eulàlia i la Seu de Palma són neogòtiques.
Els pilars són molt estilitzats, alts, senzills i compactes, més que al Septentrional. Poden ser cilíndrics (Santa Maria del Castelló d'Ampuries), fasciculars (un feix de columnes, en la Seu de Barcelona i Santa Eulària) i poligonals (octogonal sovint, a Santa Maria del Mar i a la Seu de Palma on hi han adalt dels pilars uns toros o capitells que recoeixen els nirvis de les voltes). Els pilars helicoïdals (flamígers) són ja del segle XV o posteriors (Sa Llotja de Palma).
Les cobertes evolucionen força: 1) al segle XIII són d'una tipoplogia d'arc de diafragma i sostre de fusta a dobre vessant, a l'esglésies de repoblació i les de Santa Margalida i Sant Francesc, 2) de coberta de volta de creueria en la segona meitat del segle XIII, a Santa Caterina a Barcelona, i en el convent de Sant Domènec a Palma (els dos pertenyien als dominics).
Al segle XIV el tipus 1) es dóna a edificis civils com la Sala Major dels Reis a Perpinyà, el Saló del Tinell, la Sala del Consell del Cent, la Llotja de Barcelona i unes poques esglésies, com la capella de Santa Agata a Barcelona i la del Carme a Perelada. Mentre, el tipus 2) es desenvolupa més, sobretot pel culte religiós.

No hay comentarios: